24 hores de solidaritat feminista amb el cicle del sol

El 17 d’octubre de 2000 la Marxa Mundial de Dones contra la violència i la pobresa va engegar un procés d’accions . Ara, 5 anys més tard, el 17 d’octubre del 2005 tancarem la campanya de la Carta de les Dones a la Humanitat que es va iniciar amb la seva aprovació a Ruanda en l’Assemblea Mundial de la Marxa.

Aquesta Carta contempla la visió que les dones de la Marxa tenim per la Humanitat des d’un punt de vista de gènere. En aquest mateix procés s’ha anat teixint una manta feta de quadrets de totes les dones del món a on la manta s’ha aturat. La recepció i cloenda de la campanya es celebrarà a Burkina Faso el mateix 17 d’octubre amb un munt d’actes organitzats per les dones africanes.

Aquest mateix 17 a tot el món les dones faran 24 hores de solidaritat feminista organitzant en la seva zona activitats de tot tipus per cridar l’atenció sobre la situació o situacions que encara patim les dones.

Així doncs, a Barcelona també volem afegir-nos a aquesta acció i us convoquem el mateix 17 d’octubre a les 17’30 a la Plaça de Sant Jaume. Ens centrarem en la pobresa. Farem una pancarta i ens ficarem en rodona amb pancartes ( bocadillos) com feien les postres germanes sufragistes, i el cercle s’anirà fent gran en la mida que les dones vagin arribant.

Aquesta és la nostra proposta, esperem que el cercle sigui ben gran.

Ja n’hi ha prou que les dones gestionen la pobresa, que visquin amb pensions de misèria , que es desesperin per no poder arribar a final de mes i en altres llocs que no sàpiguen que oferir als seus infants.

TRENQUEM EL SILENCI

MARXA MUNDIAL DE BARCELONA CONTRA LA VIOLÈNCIA I LA POBRESA



Anillos de ceniza
(Alejandra Pizarnik)

Son mis voces cantando
para que no canten ellos,
los amordazados grismente en el alba,
los vestidos de pájaro desolado en la lluvia.

Hay, en la espera,
un rumor a lila rompiéndose.
Y hay, cuando viene el día,
una partición del sol en pequeños soles negros,
negros.
Y cuando es de noche, siempre,
una tribu de palabras mutiladas
busca asilo en mi garganta,
para que no canten ellos,
los funestos, los dueños del silencio.


Alejandra Pizarnik (Buenos Aires 1936-1972) es una de las grandes desconocidas de la poesía hispanoamericana. Su escritura es profunda, concisa y breve sin concesiones al malabarismo verbal. En ella hay un nexo entre la creación poética y el sufrimiento de vivir, de vivirla desde esos espacios donde ya no hay nada qué decir "No puedo hablar para decir. Por eso nos perdemos, yo y el poema, en la tentativa inútil de transcribir relaciones ardientes".
En eso nos recuerda a César Vallejo y su mirada honda y dolorosa de la condición humana ligada también al esfuerzo supremo de la escritura. Por ello en Alejandra hay una suerte de depuración verbal, de renuncia a cualquier artificio que haga perder la pureza de toda creación poética, en el sentido de que ella corresponde también a un trabajo de depuración espiritual, un rescate de la existencia, un fragmento rítmico del mundo.
Sus poemas son trazos que contienen calor, pasión contenida o denunciada, insomnios eternos, turbación existencial... Y silencio, pues "todo lo que se puede decir es mentira", por eso calla voluntariamente un día cualquiera de 1972. Quedan sus palabras breves como relámpagos y como ellos, iluminadoras y contundentes.
Martha Cecilia Cedeño Pérez

Comentarios

Entradas populares de este blog

Caracola, un poema de Federico García Lorca

Tres poemas de Eduard Sanahuja

"El sabor de la nada": un poema de Charles Baudelaire